dilluns, 28 d’abril del 2008

Software Lliure a l'escola





Presentació que tracta sobr la necessitat d'usar Software Lliure a l'escola.


SlideShare Link

QUÈ HEM APRÉS AMB AQUESTA ACTIVITAT?

Per a nosaltres ha sigut tot un repte fer aquesta activitat.

Quant a la teoria sobre el Software Lliure, hem anat recopilant informació per tal de construir-nos des de zero un concepte suficientment contrastat de SL. A més dels articles que hi ha a l’Aula Virtual, hem buscat per la Internet altres fonts d’informació que ens ajudaren a completar idees i a assentar conceptes importants.

Per poder formar-nos una visió crítica de la incorporació del SL a l’àmbit educatiu, vam creure interessant posar-nos en contacte amb docents que, d’una manera o una altra, pogueren contar-nos la realitat del software lliure a les escoles. Mestres com Hermini Segarra ens van donar la seua opinió sobre l’adequació d’utilitzar el SL a l’escola. La necessitat de treballar per una escola més igualitària i solidària comporta, de manera inherent, una coherència en la forma. Aquesta coherència és la que ens duu al SL. Vicent Campos, mestre i director de la revista Quaderns Digitals, ens va parlar dels avantatges i dels inconvenients del SL a l’escola. També ens va comentar la postura del govern valencià quant a la implantació del software lliure als centres i la seua política de difusió. Aquesta conversa ens va fer pensar sobre els procediments que s’utilitzen per implantar aquest software. Tal vegada altres camins, oferirien millors propostes i actituds més dispostes. Encara que això és una altra qüestió.

Després d'haver llegit i treballat els artícles i la informació que també hem recopilat d'internet i de les entrevistes amb aquests mestres, ens vam crear la nostra propia definició de Software Lliure. Pensem que a l'escola és necessari l'utilització de SL perquè si allò que pretenem és educar en i per a la llibertat, hem d'utilitzar recursos lliures, com és el cas del SL.

Programes que hem aprés a utilitzar:

Una vegada la teoria clara, vam decidir buscar les imatges. Hem aprés a utilitzar el Flickr CC. Dificultats: una. Trobar imatges que plasmaren allò que volien dir. Utilitzar el Flickr CC no ens va suposar cap inconvenient.

La música la cercàrem en Jamendo. Crearem un compte i descarregàrem algunes cançons que ens van agradar, per després selecionar la que considerarem més adient a la nostra presentació.

Havíem utilitzat l’Audacity en algun moment puntual de la carrera, encara que les aplicacions no havien sigut cap d’aquestes. A part d’açò, tots els programes i les tasques que es poden fer amb ells, ens eren totalment desconegudes. Amb l’Audacity hem aprés a juntar una pista d'audio i la grabació de veu; a més d’aprendre a fer modificacions sobre l'audio: retallar aquelles parts de l'audio que no voliem, moure-la i situar-la al nostre gust. És un programa fàcil d’usar i molt útil. Una vegada hem confeccionat la pista d'audio l'hem penjada al Media Max (programa d'emmagatzenament online).

L’SlideShare ens ha donat algun problemeta més. Ens va costar molt penjar el projecte. Vam repetir els passos diverses vegades per evitar algun error. A la fi, sembla que era un problema de connexió a la xarxa. Finalment sincronitzarem la presentació amb la música per tal de crear el Slidecast.


dijous, 10 d’abril del 2008

Les TIC al RD 1630/2006, 29-12

Mitjançant el Reial Decret 1630/2006, de 29 de desembre, l'Estat espanyol regula a tot el seu territori els ensenyaments mínims del segon cicle de l'Educació Infantil. Açò significa que les CCAA han de respetar aquests mínims i acomplir-los, sent competents per desenvolupar-los, dins la llei, i donar-los forma pròpia per a la seua adequació als trets definitoris de cadascuna d'elles.
Malgrat no ser l'objecte d'anàlisi d'aquestes línies, em sento obligada a fer una breu reflexió. Aquesta normativa disposa a l'article 1.3, dins de la definició dels principis generals que "L'educació infantil té caire voluntari". Quina és la reacció que s'ha d'esperar d'un professional de l'educació infantil davant aquesta consideració de "prescindible" de la seua etapa educativa? On quedem els que estem convençuts de la trascedència d'aquesta actuació, inclús d'una altra molt més primerenca? El dret sempre va molt per darrere dels fets, però això no l'eximeix de un cert grau de sensatesa i coherència.
Quant a les TIC, i tenint en compte aquesta distància temporal entre allò legal i allò real, la seua menció és ben bé breu i general, referint-se al "foment per part de les administracions educatives de les experiències d'iniciació en les tecnologies de la informació i la comunicació". També apareixen nomenats com a aspectes del seu entorn que han de conéixer els xiquets i com a formes de comunicació i expressió/representació.
A l'àrea de llenguatges és on es fa una referència més concreta, dedicant el Bloc 2 dels continguts al "Llenguatge audiovisual i tecnologies de la informació i la comunicació" i nomenant l'ús d'instruments com l'ordinador, reproductors de so, o atenent a la conciència de la seua necessitat.
Pot ser aquests mínims, quant a les TIC, siguen massa "mínims" per al moment tecnològic en què ens trobem, si pensem que es tracta d'una regulació estatal que afecta a nens que viuen en un món digitalitzat i que desenvolupa un aspecte constitucional tan bàsic com és el dret a l'educació.
També voldria dir que el DECRET 38/2008, de 28 de març, del Consell, que estableix el curriculum del segon cicle de l'Educació Infantil a la Comunitat Valenciana assenyala que "Les noves tecnologies [...] com a característica cultural de la societat actual, han d'estar presents en aquest cicle educatiu". A més, aquest Decret sí introdueix l'acrònim TIC, quan a l'annex -dins l'apartat "El coneixement de si mateix i l'autonomia personal"- diu que "Les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) poden ser de gran profit per a la xiqueta i el xiquet d'Educació Infantil utilitzant-les en este àmbit com a recurs didàctic i projecció de futur".
Davant l'abstracció legal, una vegada més, són els mestres els qui han de prendre la paraula i la iniciativa.

dimarts, 8 d’abril del 2008

Les TIC a l'Educació Infantil -Caps. 4 i 5-

Les TIC a l'Educació Infantil -Caps. 4 i 5-
Jordi Cases i M. Roser Torrescasana
CASES, J.;TORRESCASANA, M.R.: Les TIC a l'Educació Infantil. 1ª edició. Barcelona: editorial UOC, 2006. En Dossiers did@c-TIC's. ISBN:84-9788-549-X.
Qüestionar la realitat és estar disposat a millorar-la. Reflexionar el per què del món que ens envolta ens fa conscients del poder de transformació que tenim com a ésser humans i ens presenta sabedors del compromís personal i moral que defineix la nostra vida com a educadors.
Considere que adaptar-se a situacions noves no comporta més mèrit que la ductilitat de qui es deixa guiar o deixa fer, passiu i en silenci, lluny de trencar estructures que ja no atenen a la situació actual. Pel contrari, transformar suposa risc, oportunitat de canvis, lluita i fer-se escoltar. És cert que adaptar-se ajuda a salvar obstacles, però en certes ocasions és necessari redefinir els termes i, amb l'experiència de tot el que s'ha viscut, cercar nous camins.
Des del meu punt de vista, els mestres han d'actuar no sols com a tals, sinó també com a gestors i organitzadors de l'escola, com a lligams necessaris entre la realitat social i la vida escolar. I aquesta és tasca de TOTS els mestres, no només de l'Equip Directiu, dels experts en informàtica o d'una comissió ad hoc amb una il·lusió que suplisca la indiferència d'alguns altres companys. Amb tot, seria molt interessant la figura d'un coordinador TIC als centres.
Diuen que un mestre ha de saber de tot, afirmació que no compartisc en absolut. No sé si és possible, però, si més no, dubte que siga desitjable. Crec que és més adequat dir que un mestre ha d'estar honestament disposat a aprendre -sempre, sobre qualsevol àmbit i de quasevol font, inclosos els alumnes-. La necessitat aguditza l'ingeni i el compromís amb un mateixa i amb els alumnes ha de ser el fil conductor de les nostres inquietuds.
Lluny de veure les TIC com una càrrega addicional i farragosa, la seua introducció efectiva a les aules ha d'anar acompanyada d'una correcta gestió i organització de l'escola i dels mestres, com a individus i com a claustre i, per suposat, d'un replantejament seriós i meditat del paper de les noves tecnologies a l'aula com una eina educativa més i també com a potenciadora d'altres recursos.
Aquests últims capítols m'han fet reflexionar sobre un aspecte que no m'havia plantejat. Sóc conscient de la importància del treball cooperatiu entre alumnes i també dels seus resultats positius, però fins ara no havia pensat en el treball cooperatiu entre mestres. M'he adonat de la trascendència d'un treball conjunt i coordinat entre mestres, per impulsar certs projectes i les noves tecnologies són un clar exemple. És evident que sense continuïtat entre cicles -o cursos-, els debats pedagògics es queden en no res. I també ho és que els coneixements d'alguns mestres són bàsics per dinamitzar tot el claustre i per reflexionar sobre la utilitat d'aquests recursos i sobre la seua organització eficient i adequada, de forma que no afecte més del necessari els criteris que conformen l'aula (psicològics, físics, didàctics, pedagògics, sociològics, etc.).
Un altre aspecte d'aquesta lectura que m'ha servit per assentar conceptes teòrics ha sigut l'explicació de les necessitats informàtiques a l'aula. La descripció és concreta i clara, a la vegada que ens aporta un punt de vista professional de la idoneïtat de cadascún dels materials als diferents nivells. Açò es completa amb la descripció, tan encertada com agraïda, de conceptes i programes pràctics per a l'educació infantil del capítol 5. És una bona font d'informació per veure els programes més adients segons les necessitats plantejades: el Word i el seu paquet d'aplicacions Word per configurar de forma diferent segons el cicle al qual es dirigeix; el KidPix que, juntament amb el "Slide Show" permet crear narracions amb dibuixos fets pels xiquets; la creació o utilització d'activitats del JClic; o programes per a mestres, per tractar imatges o so, entre d'altres.
Ha sigut una sorpresa descobrir el treball tan extens que existeix a Catalunya quant a recursos. Començant per la pròpia Generalitat fins a particulars, docents o interessats en noves tecnologies, que han creat una sèrie d'entorns educatius que poden ampliar els nostres coneixements i el nostre arxiu de recursos didàctics. Hauríem d'aprendre d'aquest interés i amor per la cultura i l'educació.
Alguns llocs interessants són:
- http://www.xtec.cat/
Es tracta d'una xarxa telemàtica educativa que conté links a temes educatius d'allò més diversos i notícies d'interés relacionades amb educació cívica. Té un link a www.edu365.cat/ on trobarem activitats de tota classe.
-http://www.tvcatalunya.com/webclip/
Conté clips de video, separats per seccions dirigides a pares i mares, mestres, altres contenen recursos per als nens de diferents edats, etc.
-http://www.aulainfantil.com/
Web amb entrevistes, recursos, agenda, escola de pares, etc. També conté un link per accedir a softwares educatius.
-www.xtec.es/~ragusti/ordinad/ordinad.htm
A partir del racó de l'ordinador podem treballar una enorme varietat d'activitats d'aula. Conté links molt ben escollits. En la meua opinió, és una de les elaborades amb més bon gust.
-http://www.waece.org/
Associació mundial d'educadors d'infantil. Faig menció d'aquesta web perquè la considere interessantíssima com a punt de trobada dels professionals d'infantil. Crec que es pot trobar informació de gairebé qualsevol aspecte d'educació infantil i ens ofereix un recull de visions des de diferents zones dels temes que ens afecten com a mestres d'infantil.

divendres, 4 d’abril del 2008

Les TIC a l'Educació Infantil -caps. 1 i 2-

Les TIC a l'Educació Infantil -Caps. 1 i 2-
Jordi Cases i M. Roser Torrescasana
CASES, J.;TORRESCASANA, M.R.: Les TIC a l'Educació Infantil. 1ª edició. Barcelona: editorial UOC, 2006. En Dossiers did@c-TIC's. ISBN:84-9788-549-X.


Les ingents quantitats d'informació i els avanços tecnològics i digitals són aspectes que conformen la realitat actual. Adaptar-se als canvis i enfrontar els nous reptes és la millor resposta als dubtes i aquesta adaptació com a individus i com a comunitat ha de ser més present que a cap altre lloc a les ments dels qui treballen pel futur comú.
Molts professionals de l'educació són conscients d'açò i propugnen la utilització de la riquesa de les TIC com a recurs didàctic i recolzament dels processos educatius, per facilitar l'aprenentatge. Els autors del llibre Les TIC a l'educació infantil, Jordi Cases i M. Roser Torrescasana, són un bon exemple de professionals de l'educació que proposen la necessitat d'aquests nous plantejaments pedagògics.
Al primer capítol de l'obra trobem una justificació més que convincent de la conveniència de l'ús didàctic de les TIC en l'etapa de l'Educació Infantil, sempre com a un recurs didàctic més. I per entendre aquest argument s'ha de tenir present el context històric i social, juntament amb el seu vertiginós ritme de canvi.
Els xiquets són la part més autèntica d'aquest nou món digital. Nascuts entre ordinadors, telèfons mòbils, MP3...esdevenen els subjectes millor preparats per fer front a tots els canvis que han de vindre, sempre que, això sí, se'ls ensenye a sortir-se'n. L'escola, com a institució encarregada de vetllar per la formació i preparació de futurs ciutadans, no pot centrar-se en la seua tasca de reproductor cultural. La realitat de les aules ha d'atendre a la realitat de cada dia, del carrer i de les llars dels seus alumnes.
L'escola ha d'atendre a allò que passa al seu voltant. En un món digital, l'escola no pot crear un microespai atemporal i asèptic on tot transcorre com fa 20anys, per no dir-ne 50, i on el treball i la metodologia de molts mestres remet, per desgràcia, a la comoditat, la ignorància o la limitació intel·lectual dels qui més ben preparats haurien d'estar. Les TIC a l'escola, han d'esdevindre una realitat, no un trist anacronisme.
Si l'adaptació a la nova societat de la informació ens afecta com a individus i com a comunitat, és evident que aquesta adaptació no pot deixar de banda la institució educativa. El canvi de l'escola suposa molt més que la introducció dels ordinadors als centres. S'han de remoure les estructures físiques, les metodologies de treball, el vocabulari educatiu, i s'han de qüestionar les polítiques educatives i administratives que l'afecten. Aquesta actuació depenent de les institucions polítiques i governamentals és necessària i inqüestionable, però no comporta una posada al dia suficient. La tasca esdevé especialment important i trascendent a partir del compromís dels docents: el paper de mestre rep així una dimensió realment significativa. Els temps canvien, les persones canvien i l'escola també ho fa. Els canvis a l'escola no només han de propiciar l'ensenyament de les TIC, sinó que s'ha de tenir present com a motor d'ensenyament que el treball d'un mestre passa per preparar els alumnes, les persones, per a viure en un entorn diferent d'aquell on van créixer els propis mestres i diferent del què viurem d'aquí a 15 anys. Podria ser alguna cosa semblant a allò de "Aprendre a descontextualitzar per a saber contextualitzar".

En el capítol 2 se'ns convida a fer una reflexió molt ineressant sobre les TIC i el seu paper a l'escola.
Enlloc es qüestiona la presència de les noves tecnologies a les escoles. La pregunta realment important és quina és la incidència que tenen les TIC a l'Educació Infantil.
Moltes de les capacitats potencials dels xiquets només es desenvoluparan a partir de la seua estimulació. A més hem de tenir sempre present que la millor forma de desenvolupar les capacitats és a partir de l'aprenentatge guiat, interactuant amb altres, i el recurs de les TIC a les aules és un clar exemple d'aquestes possibilitats. Aquest recurs propícia, d'una forma contínua i estable, l'aprenentatge cooperatiu i col·laboratiu, el desenvolupament de la destresa motriu, la participació activa dels alumnes o el reforç de la comunicació (referida a la comunicació verbal, al llenguatge escrit, musical, etc), entre d'altres.
Per tot açò, és necessari que la consideració de les TIC aplicades a l'educació siga reflectida amb caràcter institucional i tinga una cabuda legal i efectiva en documents com el PCC, desenvolupant totes les possibilitats que ofereix a les diferents àrees curriculars, com a guia molt útil per a l'organització de l'etapa de forma coherent a les necessitats actuals. S'ha de concebir com un recurs que done resposta a la realitat i ens ajude a superar entrebancs, facilitar tasques i aconseguir resultats més òptims en el desenvolupament personal, social i acadèmic dels nostres alumnes.
A partir d'ací, es materialitza el compromís de mestres i professionals de l'educació, que aposten per un canvi en el seu paper i treballen com a guies o preparadors dels alumnes. De la mateixa forma que també canvia la seua forma de treball com a equip docent. El treball en equip, de forma cooperativa, és la millor eina per aconseguir els millors resultats en qualsevol àmbit d'activitat, i és evident que açò inclou el camp de les noves tecnologies. L'organització del cicle, l'aportació de diferents idees i coneixements especialitzats i la recerca conjunta de nous camins de superació és la millor actitud per acceptar com a normalitat l'ús de les TIC a les aules.

dilluns, 17 de març del 2008

Tendències en educació en la societat de les tecnologies de la informació


TENDENCIAS EN EDUCACIÓN EN LA SOCIEDAD DE LAS TECNOLOGÍAS DE LA INFORMACIÓN
Jordi Adell
Adell, J. (en prensa). Tendencias en educación en la sociedad de las tecnologías de la información. En M. Area (Coord.): Educar en la sociedad de la información. Bilbao: Descleé de Brouwer.
Maria Elena Furió i Fuertes.
2on Magisteri Infantil

¿Cuál es la característica de la información hoy?
Que es superabundante.
¿Y quiere esto decir que las falsas informaciones, o la censura han desaparecido?
Evidentemente no. Tan sólo han cambiado de naturaleza. Nadie las controla. O no se las controla de la misma manera.
Ignacio Ramonet

El text es planteja, essencialment, els següents objectius:

-Fer conscient el lector de la complexa relació que s'estableix entre les persones i la tecnologia, a més de recordar-nos que aquesta relació ha estat present durant tota la història de l'evolució de la humanitat.

-Pretén la reflexió sobre la visió de l'educació i del paper dels docents en general, i especialment, en un moment com el present, quan el desenvolupament tecnològic condiciona la realitat social, política i educativa. Més concretament:

-Destacar la presència cada cop més rellevant de les Noves Tecnologies en la societat actual.

-Donar a conéixer les implicacions que les noves tecnologies de la informació i la comunicació tenen en l'educació, atés el nexe que hi ha entre escola i societat.

-Assenyalar diferents perspectives sobre el futur de l'escola.

-Fer que ens qüestionem la situació de la realitat educativa i la seua dissociació de la realitat social, per tal de redefinir (o consolidar, segons els casos) les nostres prioritats i preocupacions com educadors.

Totes aquestes idees es presenten amb una estructura senzilla, que presenta al lector el fil conductor del text de forma ordenada.

El text consta de 6 parts. A la introducció es planteja el per què d'aquestes línies. Es presenta la necessitat de reflexió davant la situació de canvi que s'està donant, quan la transformació del món a la mida de les persones provoca -de forma irònica unes vegades, altres de forma preocupant- la necessària adaptació al món creat. És impossible negar l'evidència: les noves tecnologies de la informació i la comunicació han sofert un desenvolupament espectacular que continua evolucionant a un ritme vertiginós. De la mateixa manera, és necessari acceptar els fets: aquesta realitat no es manté aliena a l'àmbit educatiu i crea un debat que va molt més enllà de la utilització de les noves tecnologies com a recursos didàctics . Les noves tecnologies estan canviant la nostra realitat, l'escola no pot quedar al marge i els educadors tenen l'obligació moral de reflexionar la seua tasca.

La segona part, amb el títol "La evolución de las tecnologías de la información y la comunicación", ens ofereix una perspectiva històrica per tal de comprendre el punt en el qual ens trobem. La característica que ens diferencia de la resta d'animals és la nostra capacitat de comunicació racional, evidenciada amb l'aparició del llenguatge. Aquest fou el punt d'inflexió a partir del qual la comunicació començà el seu recorregut per camins "ultrabiològics": l'escriptura, posteriorment la impremta; després, la revolució dels mitjans electrònics i la digitalització marca una nova fita, separant materialment informació i informador. Aquest és, només de moment, el punt on ens trobem, el món on vivim, resultat no solament de factors tecnològics, sinó també socials, econòmics i polítics. Un món on la informació és poder i on és tasca comuna fer-hi factible l'accés en iguals condicions.

El tercer epígraf parla de "Las nuevas tecnologías de la información y la comunicación". Aquí l'autor ens defineix aquest concepte i les seues característiques principals. La idea d'interconnexió total més enllà de la Internet o la digitalització són idees que ens avancen tot el que queda per vindre i l'adaptació i canvi de costums que això suposarà per a les persones, quant a coneixement i comunicació es refereix.

La següent part es titula "Algunas repercusiones de las nuevas tecnologías". A partir d'alguns dels avanços nomenats, destaca les conseqüències que això comportarà, des del punt de vista educatiu. La sobreinformació, la dificultat per destriar aquella que és rellevant, la superficialitat, les mass media i el seu poder social, etc. són conseqüències que ennegreixen i qüestionen els avanços. i sembla que és l'educació la què ha de donar solució a tot això. Els educadors han d'ensenyar a fer front a aquesta realitat, oferint les eines per aprendre a discernir i seleccionar informacions i formant persones reflexives, autònomes i crítiques, conscients de la realitat en què viuen i capaces de buscar les seues pròpies respostes.

El cinqué bloc és "Hacia la sociedad del aprendizaje". Es reflexiona sobre la importància de l'escola en la formació dels individus en aquest món en continu progrés tecnològic. Aquest context provoca la necessitat d'un aprenentatge permanent per a l'adaptació a la societat de la informació.

Es destaquen 5 punts.

-El ritme del canvi. L'escola no serà suficient per cobrir les necessitats de la societat. La formació permanent té en les noves tecnologies una sortida, com forma de poder accedir a la informació.

-Nous entorns d'ensenyament/aprenentatge.

En la vida laboral estaran cada cop més present la formació i el reciclatge, que es donaran en el treball , per exemple, a partir de les noves tecnologies, posant en perill, segons algunes veus, la pervivència de l'escola.

-Nous rols per a les institucions educatives.

Combinant classes presencials amb formació contínua fora de l'escola.

-Nous rols per docents i discents.

La tasca principal del docent serà la d'orientador de l'alumne, ajudant-li a entendre i aprendre a ser autònom.

-Nous materials d'ensenyament/aprenentatge.

Atén a les diferents formes que hi ha de presentar la informació.

L'última part del text inclou un corolari, a mode de conclusió. En aquestes línies l'autor assenyala que l'escola cal que assumisca que la seua funció està canviant, per poder fer front a la seua tasca de preparar les noves generacions per a la vida autònoma.

Crec que és importantíssima la idea de l'autor que diu que l'educació en la societat de la informació ha de ser un factor d'igualtat social i de desenvolupament personal, un dret bàsic i no únicament un producte de mercat. Considere que el progrés no comporta, per definició, acabar amb les desigualtats, i una de les tasques principals de l'escola és aconseguir una educació democràtica, crítica i igualitària, que ensenye que voler informar-se sense esforç és una il·lusió, igual que aprendre sense esforç. Ha d'ensenyar que aprendre costa, que veure no és comprendre i que només es comprén amb la raó.

Una altra idea que m'ha semblat molt interessant és la relació entre decisions polítiques i materialització de possibilitats de noves tecnologies. Açò continua posant de manifest el cinisme dels interessos creats. Si les noves tecnologies creen nous llenguatges i formes de representació i permeten crear nous escenaris d'aprenentatge, les institucions educatives no poden quedar al marge i han de conéixer-les. Ara bé, la utilització de llenguatges distints de la llengua oral o escrita suposa una infraestructura costosa que no està a l'abast de totes les escoles i necessita una formació docent inexistent.
Quant al paper dels educadors, voldria fer una reflexió. És evident que pensar a reduir la relació entre tecnologies i educació als seus aspectes didàctics deixa a mig fer una valoració acceptable de la situació i que els mestres no podem obviar que el món per al qual preparem els nens està canviant. Molts educadors cal que redefinisquen les prioritats de la seua professió, és cert, però també ho és que hi tenim a prop molts altres professionals docents que han treballat sempre conscients de la necessitat de preparar els alumnes per a enfrontar-se a allò que puga venir, donant-los eines per ser autònoms, per desenvolupar una comprensió del món crítica i coherent i per fer front a aquests nous reptes tecnològics, però sobretot educatius.

El final del text, amb l'estructura de deixar interrogants en l'aire, gairebé convida el lector a continuar la reflexió, com un punt i seguit que, més que respostes, ens presenta un seguit d'inquietuds a l'espera de pròxims esdeveniments.